domingo, 28 de marzo de 2010

POCA TRAÇA, descalificat de nou

Torna a haver-hi canvis de darrera hora en equips importants i això repercuteix a diversos corredors. La hòstia comença desde d'alt i va baixant, poc a poc, provocant "emparellaments de fortuna" per homogenitzar al màxim els equips. Al final falta un corredor per completar l'equip "E (el més folklòric)" de la Selecció Catalana per aquesta cursa que és el Campionat d'Espanya per equips. Em truquen per avia'm si em pot interessar, solvento el compromís que tenia amb un altre company, i a la feina. Fem equip amb el Guilla amb qui em trobo a Queralbs. O sigui que 11 anys després torno com a "reserva tapa forats" a la sele ni que sigui per un dia. Avia'm si em surt un partit digne per gunayar més minutillos, je, je..




Bon dia a Núria, poca neu i bastanta participació. Ens espera un recorregut amb 4 pujades amb dos trams a peu i un canalota amb grampons amb un total de 1700 metres positius. Sortim i ben aviat tothom agafa el seu lloc. El Guilla va uns metres per davant meu, m'ajuda en el canvi i enfilem la primera baixadeta. I al seu segon gir sense anar a una gran velocitat li peta l'ski. Caiguda i l'esquí que baixa serra avall. Em llenço a per ell, però per poc, se m'escapa. Els del control tampoc el poden aturar. Miro quins esquís hi ha en el canvi però malhaurademant sols hi ha fritschis robustes. Cap solució possible, retirada. Per sort el Guilla ha sortit indemne i arriba a peu al canvi mentre una noia li ha recollit l'ski metres més avall. "Quina mala pata" estem a tocar de Núria i el Guilla m'anima a seguir el recorregut. Amb tota aquesta historia han passat tres equips i algun minutillo. Posso pells i descalificat continuo la cursa. He perdut la tensió de cursa i estic una mica ensopidot però en atrapar al Palacios em torno a motivar i mantinc una bonica pugna amb aquest equip fins al final. A la darrera baixada, al igual que l'any passat descalificat, el torno a guanyar a la mateixa meta que es correspon amb un 11è lloc moral i l´últim real!

miércoles, 24 de marzo de 2010

ATRAPATS A GORITZ

Feia molts anys que no estava al refugi de Goritz i els hi fet una visita per veure com és la vida al refu. El primer dia, tot sol, vaig arpoximar-me per Punta Arenas amb una neu molt guarra (ara es diu tipus pescaderia). Bonica aproximació que obliga a fer la Punta de la Custodia i un tramet de carena prou guapo. Fa un dia radiant i una calor de por.



Al segon dia anem cap al Marboré amb el Vendri. Al poc de sortir em salta la fixació davantera dels esquís. Ara si que l'hem parida!!! Tornem al refu on hi ha uns altres esquís que sortosment em van a la mida. Segona sortida i cap amunt. I a falta de l'últim tram ens donem la volta que fa una boira que no es veu ni un carajo. Uns metres més avall ja es despeja una mica i podem disfrutar d'algunes pales amb neu prou bona. Per la tarda em dedico a intentar reparar l'esquí petat. Avia'm si aguanta la xapucilla. Neva durant la nit deixant 45 cms nous.



El tercer dia, em toca fer el portante per tornar cap a la urbe. Ens despedim i amb un dia guarríssim, de molta boira, abandono el refu. Al quart d'hora em peta l'esquí i em quedo tirat com una colilla. Em carrego els esquís a la gepa i a continuo a peu. Hi ha trams on m'enfonso fins al genoll i l'avanç és molt precàri. Ja no m'en recordo d'obrir trinxerakas. Poc a poc, vaig guanyant alaçada però no tinc ni idea d'on estic. Lo veo todo blanco, i no puc destingir entre la boira i la neu. Sols m'orienta alguna pedra que em dóna una vaga idea de si els propers cinc metres van cap amunt o cap avall. Se sent baixar un allau, en algun indret no massa llunyà. Penso que l'estic clavant i que em queda poc per arribar al cim que dóna pas a la carena de la Custodia. A trams sembla que realment estic en una espècie de carena somital. Necessito que s'obri una mica per poder tenir una idea d'on sóc i del que tinc per damunt. L'altimetre em marca que he sobrepassat l'alçada del cim i encara tira amunt. Aqui hi ha algo que no quadra! Pujo una mica i endevino la negror d'un paredón per sobre d'on estic. Merda, l'he cagat! Com diuen a hundir la flota: AGUA. Estic arrebentat d'obrir la traça, perdut i gelat. Això és un infern i decideixo tornar al refu que sinó puc liar un bon follón i sempre val més un retirada a temps... Amb penes i treballs vaig tornant per la meva traça que m'ha de portar al refu.



Quina alegria més imensa tornar al "apartamento en la montaña". Estem aqui atrapats, i no ha pogut venir l'helicòpter d'aprovisionament pel marrón permament que ens afecta. Sort que incomunicats no estem ja que tenim telèfon i internet. Durant la nit neva amb llamps i trons. Malgrat tot hi ha una previssió méteo optimista que dóna un matí de treva.



Al quart dia, efectivament el cel està despejat i surto amb esquís a fotre-li un segon pegue. Quina diferència. Amb una horeta i quart em planto al cotxe sense més incidències. Com canvien les condicions en sols 24 hores. Deixo l'esquí que m'han deixat a Nerín que el Luis em farà el favor de tornar-lo de nou al refu. Darrera queda la meva primera estada al refu de caire més aviat ermità. Avia'm si a l'estiu puc escapar-me per conèixer l'altra cara de la vida del guarda la vessant més estressant d'estar fins a la bandera!

lunes, 15 de marzo de 2010

PIERRA MENTA, ets la millor...








"Hola Feliu. Com ja em vas anticipar a Biescas, no sortim a la liste provisoire d'equips inscrits per la Pierra del 2010. Avia'm si una institució com tú pot aconseguir una petite place per tornar a participar a la Perra 10 anys després de la darrera vegada que hi vaig pendre part. Diu que quelques equips encara estaran acceptats i estem resant per ser un d'ells. Que com vas dir a Formigal, el NO ja el tenim i l'esperança és l'últim que és perd."



Això li vaig enviar per mail i és que com ell mateix diu al Vèrtex nº204 "PIERRA MENTA és el nom d'una muntanya en forma de queixal que destaca entre les valls de Beaufortin i d'Isère, a la Savoie francesa. Allí transcorre cada any la cursa d'esquí de muntanya possiblement més prestigiosa del món. Diuen que no n'hi ha prou a participar en copes nacionals; tampoc és suficient córrer en alguna prova de la copa europea o mundial. L'esquiador de muntanya de competició es consagrarà de veritat a la Pierra Menta. Quan descobreixi què significa participar en una cursa organitzada amb enorme entusiasme pels habitants d'una vall alpina. I quan sigui capaç de superar amb dignitat els 10.000 metres de desnivell positiu que s'acumularan durant 4 emocionants jornades"




I de repent el dimecres al matí, al engegar el movil em surten un munt de trucades perdudes de la nit anterior. Estem mig incomunicats sota la neu a Olesa, la Imma s'ha quedat atrapada dormint a Barcelona i els coles encara dubten d'obrir o no. I entre espavilar les peques parlo amb el Montero que m'informa de la notícia: "VOLS CÒRRER LA PIERRA AMB EN MET?". I al poc em truca en Feliu "T'HA TOCAT LA LOTERIA": La baixa d'última hora del Toti provoca que el Vendri és quedi sense compi per tan important cita del calendari. Es començen a combinar els elements i es que a certs nivells les parelles estan molt buscades. Al final hi ha una combinació enrebuscada però possible. El Met, està disposat a cedir al Vendri el seu company de curses: Pau Costa. I no sé per quines extranyes casualitats a l'hora de buscar campany pel Met, algú va pensar amb servidor. Ja sols quedava seguir movent més fitxes ja que nosaltres al fallar el plan de la Pierra teniem muntant un plan altrenatiu per còrrer amb el Pere els "TRE RIFUGI" a Itàlia. Ja teniem l'apartament reservat per passar un parell de dies animant a la Pierra, la carraca apunt i un altre equip per omplir el cotxe. Així que parlant amb el Jordi es motiva i ocupa la meva plaça. Al final tot cuadra de forma miraculosa i al cap de 24 hores ens coneixem amb en Met de camí a la Pierra.



A la jonquera un bouchon ens té un parell d'horetes parats i arribem justets a Arèches per recollir dorsals. Quina alegria al veure'm entre la llista dels participants ara sols cal preocupar-se de còrrer. De nou al clàssic Chornais on la madamme continua igual. Ens posem els tres integrants de l'Ski Club Camprodon (Pau, Met i Vendri) i simpatitzant en una habitació.




Quants records que em venen al cap. Tot continua igual. I amb els nervis d'aquella primera participació l'any 98 comencem la primera etapa cap a la Grande Journée.

Se surt a deguello, i anem de costat amb el Met fins al primer canvi on hi ha tal follón que el perdo de vista un bon tram. Per sort ens trobem, que sinó l'haguèssim pogut liat parda. Ja juntets adoptem la formació que hem seguit tota la cursa. El Met davant cuidant-me en tot moment i jo darrera fent el que podia. Anem bè de ritme, però en una de les baixades em trobo donant dos voltes de campana. Quin hostión!! M'han saltat els esquís i no puc tornar a calçar-me'ls. A més m'ha saltat la palometa del bastó. No em bloqueja darrera la puta fixació. Merda! Li foto més de vint hòsties però cada patada tinc menys gas i no agafa. Semblo aquell que deia "Trata de arrancarlo Carlos, POR DIOS!!, trata de arrancarlo". Deseperat passo al plan B i provo de baixar amb telemark però no puc fer ni dos giros que torno a fotre'm de morros. I de mentres jo estava al mig d'aquella pala liant-la van passant equips amb un somriure a la boca. Sortosament al final aconsegueixo arribar a un tram de neu crostra on aconsegueixo el cop bo que permet bloquejar i seguir la cursa de nou. Arribo al Met que ja li han explicat del meu hostión i em pregunta "Estàs bè?", "Estic bé però tinc problemes amb les fixacions..". Ràpidament tornem a agafar ritme però em perdut un temps preciós i ens han passat tots els compatriotes. Al final tot i els problemes amb la fixació aconseguim recuperar una mica de temps i salvem els mobles que encara queda cursa. I durant la tarda, amb la llima a la mà i una mica de 3 en 1, solvento el problema...

El segon dia a veure l'Agulla de la Pierra Menta, ens espera un llarga marató on no la lio massa i aconseguim una bona etapa recuperant alguns llocs en la general. Sols a la darrera pujada a 5 minuts de meta, en un tram pla per dins del bosc pillo un pajarón pierramentero. Estic buit, caiguda damunt de la traça i els primers girs de la darrera baixada no puc ni dirigir els esquís. I el pitjor, cal fer un patinador per arribar a meta i NO PUEDOOO!! Al final meta i s'acaba el suplici i contents per l'étapa que hem fet.



Al tercer dia, cap el Gran Mont autèntic icone d'aquesta cursa. Les cames no són les mateixes però anem fent al nostre ritme i ens atrapen els Sala&Palomares que estan just darrera nostra a la general. Aconsegueixen entrar abans a l'aresta que et puja a la l'Olymp del Déus. Per uns moments t'oblides de les batalletes i te n'adones que estàs acabant de nou la Pierra. T'espera el públic que s'ha aixecat a les 5h del matí per pujar a animar a la pandilla de sonats que ens barallem per esgarrapar uns segons. Entres al túnel de Le Gran Mont i el soroll, crits et posen la pell de gallina i et fan saltar les llàgrimes. La motivació puja al tope. I de tant motivat nova volta de campana al primer gir de baixada, mentre em posava els pals. Tinc que pujar fent escaleta sense pals fins a recuperar-los i cap avall. Al final en Sala&Palomares ens han recuperat un minutillo i ja sols ens en queda un de marge. I ja se sap que si no aguantes la pressión a segunda división.



I així el quart dia, ens trobem quatre equips catalans ben seguits amb interessants disuptes entre nosaltres. Al final, avui tampoc la lio massa i aconseguim una meritòria 47 posició final a "hommes seniors". Per alguns una bona pierra i per d'altres en zona de "folklore". Menys folklòrica ha estat la 17a "hommes seniors" del Vendri&Pau que han fet una gran cursa complint amb les expectatives creades.



Dutxa i a les 11h del matí enfilem el retorn cap a casa. Em passat uns dies fantàstics a Arèches, he conegut uns companys estupendos i malgrat la duresa de la prova ens ho hem passat molt bè.

Espero no trigar de nou 10 anys ha tornar a còrrer aquesta gran cursa d'esquí de muntanya, o si més no ser acceptat en la pòxima edició. I una ràpida recuperació al Garreta i al Joseba que han estat evacuats en diferents etapes per hostions amb conseqüècnies.

AMB ESQUIS PER CA LA MONTSE



Aprofitant que la neu ha vingut a mi, vaig sortir a fer una volta amb els esquís pel tram de la montserrat nord que puja fins a Santa Cecilia. Hi ha tanta neu que molts arbustos no han suportat el pes i han colapsat damunt el camí. Curiós aspecte el del Prohibitivo i els sectors pròxims colgats de neu:



Si l'anèctoda de la temporada anterior va ser poder entrenar al Matagalls, en aquesta ha estat a Ca la Montse.

domingo, 7 de marzo de 2010

L'SLALOM GEGANT SOCIAL DEL FONTALBA



De nou cap a Núria en motiu de la celebració de la cursa social del club d'esquí fontalba que consiteix en un slalom gegant d'unes 15 portes. Un dia radiant, bona neu i ganes de passar-ho bè. Recollim els dorsals i anem amb la Laia cap a la sortida. Els més peques surten del tram final i ens fan babejar a tots el papis que càmara en mà inmortalitzem el moment:



Jo he recuperat una carraca de la Laia que causa sensacions entre el públic assistent. Després fem un parell de baixades més amb la Laia mentre que la Imma va a concentrar-se i acabar de preparar pel seu debut en esquí alpí. La Laia s'ha convertit en una excel.lent skiadora. Està tant motivada per ensenyar les seves habilitats sobre els esquís que vol anar la primera i a tota pastilla. La Imma contenta per la seva carrera es queda amb la Laia mentre jo que he perdut torn vaig cap a la sortida per fer el meu descens. Em toca l'últim i baixo agressiu i demolidor on per poc no em menjo la última porta. Pengen els resultats a la pissarra i salta la sorpresa...

La Imma segueix recontant i estudiant la pissarra i segons els seus càlculs ha quedat tercera, està tan nerviosa que ho té que comtar varies vegades! Anem cap a l'entrega de premis on es confirma la seva previssió. Tercera en la categoria veteranes i la seva primera copa en la seva primera cursa d'esquí alpí:



Li arriba la culminació de la seva carrera esportiva al poc de cumplir els 37. I amb un gran rialla a la seva cara passem a la categoria veterans masculins on finalment he quedat quart. Bueno quart per uns i últim pels altres depen de com es mirin i/o es valorin les coses. I després cap el dinar de germanor a l'alberg on el vi i el cava han paliat les penes d'unes o han exaltat les alegries dels altres.



La gent del club ja m'ha dit que mentres jo em dedicava a fer pales amunt la Imma s'havia estat entrenant i que això al final de temporada es nota. I estudien la possibilitat de fer una nova categoria de pujada je, je...

MUNIDALS D'SKIMO A ANDORRA

Aprofitant la proximitat d'aquests mundials d'esquí de muntanya vaig decidir acostar-m'hi per veure les veritables bèsties manxadores en acció. La setmana la tinc complicadota però al final m'ho puc organitzar per veure el divendres la cursa d'equips.



Surto dijous després de deixar les reinetes i cap a Grau Roig on corren els juniors. Arribo a l'hora que ja estan recollint el xiringuito i m'expliquen una mica el recorregut que han fet i em posen al corrent dels últims "marujeos". Aprofito per anar a fer uns metrillos que fa un dia radiant i hi ha una traça amb unes zetes molt guapes. Així que pujo a Montmalús em tiro per una pala i torno al cotxe. Una estona de descans i torno al Montmalús baixo cap al refu i de nou cap a la pala guapa de baixada. Quin recorregut més guapo que han fet els joves i amb quina neu. Un segon descans i com que el Pere i el Dani s'han quedat de compres, torno al Montmalús a per un tercer pegue. En total 2300 positius i vaig cap al hotel de la selecció a veure el Vendri. Quin ambientillo pel hall de l'hotel, totes les bèsties juntes. Cadascú amb el seu portàtil a la seva bola...



Unes pizzes amb el Pere, el Dani i l'Ari i anem al parquing d'Arcalís a aclimatar...
I s'aixeca el dia x amb una lleugera nevada, hi ha apostes i nervis sobretot en la categoria femenina. Sortim el trio animador integrat pel Dani, Pere i servidor. Anem a la sortida i ja ens trobem més gent del mundillo. Pugem fins al primer canvi mentre surten les noies. I aviat arriben amb les italianes davant i darrera les espanyoles. Deixem passar un primer grupet de sis equips i baixem darrera seu. Una baixada guapa i prou llarga ens porta al segon canvi i comença la llarga pujada cap a la Font Blanca. A mig fer ja ens atrapen el primers nois. Quina manera de manxar.



No sembla que corrin tant però et ratallen la distància en un obrir i tancar de ulls. Força italia, Bon courage i vamos per tothom i anem pujant. El Pere i el Dani baixen per veure la tête de la course de nou. Jo cap al cim on em trobo amb el Toni i el Josep amb qui fem els darrers metres i la segona baixada. S'aixeca finalment el dia i fa bastanta calor. Així que vaig arrosegant-me per la traça amb els darrers equips per la tercera pujada. Ja estic servidet, entre els metrillos i els crits, i quan passo per la meta ja m'hi quedo per veure com ha acabat la batalla. Encara quedava unes zetes i una canal a peu amb una darrera baixada que és veu inhumana. Això si que és una CURSA, lluny han quedat les gimcames que havia vist. Aquí un total de 2300 metres amb sols 80 metres per pistes. Avui carrerón del Vendri&Caballero amb la 13ena posició final, on el KilianPinsi han sigut 8ens i el Manu&Javi 11ens. En noies al final medalla de chocolate per la Gemma&Mireia i sisenes les andorranes.

Torno content amb le cotxe per haver estat als mundials i gaudir de dos dies d'una activitat diferent.